Cercar en aquest blog

dilluns, 17 d’abril de 2017

Cantar i ballar, enmig de problemes i dificultats !


Una de les coses que ens solen sorprendre als occidentals quan tenim l’oportunitat de visitar algun país del l’Àfrica subsahariana, és la facilitat que els africans solen tenir per cantar i ballar. Fins i tot solem dir expressions com “ els africans neixen amb el sentit del ritme i la música”.
També ens pot passar, i de fet ens passa, que amb la nostra actitud de criticar i trobar raons de tot, fàcilment pensem que als africans no els hi van bé les coses, perquè “treballen poc i sempre estan disposats a fer festa”.
Quan, però, els occidentals podem tenir la sort de passar un temps suficient ( anys), en el ric i variat Continent Africà,  i ens deixem ensenyar pels africans i africanes, les coses les anem aprenent a veure d’una manera molt diferent.
Des de la meva petita experiència d’haver tingut la sort de viure uns anys a Burkina Faso ( país de l’Àfrica Occidental) i de estar convivint des de fa uns anys amb persones africanes que viuen a Lleida, em sembla que ells i elles m’han ensenyat  part de la seva profunda saviesa.
Jo diria que la capacitat que solen tenir molts dels africans que he conegut i conec, de cantar i ballar, deu tenir arrels molt profundes i ancestrals. No és la meva intenció analitzar-les ara, ara bé, sí em dic que per a comprendre la seva capacitat de fer front als molts i greus problemes que sovint han d’entomar ja des de infants i durant tota la seva vida, hi deu tenir molt a veure, viure el cant i el ball en grup com una força molt potent de resistència front a les moltes i variades adversitats a les quals estan confrontats constantment.
És com si en lloc d’enfonsar-se en una mena de pessimisme del “no hi ha res a fer”, tenen una profunda convicció, que els fa creure i viure que “sempre hi ha alguna cosa que pot canviar”
Personalment em sento molt privilegiat i agraït per poder conviure amb persones africanes. D’elles he aprés i aprenc valors tant importants per a la vida com ara, saber celebrar el do de la Vida i de la fe en Déu, i fer-ho cantant i ballant, fins i tot enmig de molts problemes i dificultats.
Podeu veure aquí una petita mostra festiva de la celebració de la Pasqua a la parròquia de Sant Andreu del diumenge 16 d'abril

divendres, 24 de febrer de 2017

Superar les pors ?



Em preguntes perquè vaig unir-me als lleidatans i lleidatanes per anar a la manifestació a Barna del dia 18 de febrer, per demanar acollir a persones refugiades.

Em dius que coneixes gent que pensa que els emigrants i refugiats no porten més que problemes i que estan precisament en contra de la seva vinguda.

Em comentes que no saps ben bé què pensar de tot plegat, que vivim en un temps d'incertesa i que et sents en un estat de confusió quan sent els arguments i a favor i en contra respecte a l'acollida dels refugiats i immigrants.

Voldria dir-te que jo també (i em semblen que som moltes persones més), em sento una mica perplex davant alguns canvis profunds, ràpids i inesperats que s'estan produint en la societat. 
Digueu-m'ho clarament, vivim temps d'incertesa i no sabem com poden evolucionar algunes situacions polítiques, socials, econòmiques i religioses en el món.

Al meu entendre una de les causes que expliquen algunes o moltes situacions i comportaments actuals és la por. Penso que la por és un fenomen complex, que a voltes és positiva, com quan ens ajuda a defensar-nos o fugir davant un perill imminent, i a voltes si és excessiva, ens distorsiona la nostra capacitat de comprendre la realitat amb nitidesa i de situar-nos correctament.
Entenc que la por és i serà, un fenomen que expliqui cada cop més el què passa i ens passa en la societat actual.

Personalment intento comprendre la realitat complexa de la por i també les meves pors concretes. Miro d'afrontar-les per acceptar-les i que no em dominin.
Una manera de fer-ho és decidint estar al costat de persones que viuen en situació de vulnerabilitat, de feblesa, de por, d'inseguretat i fer camí amb elles.
Per això miro d'esmerçar la meva vida (com ho han fet, ho fan i ho faran moltes persones) a treballar per un món on la por sigui superada per la confiança.

Per això vaig participar en la manifestació a Barna. I per això davant d'un temps d'incertesa reflexiono, prego a Déu i col·laboro amb altres, per generar espais i processos de confiança que ajudin a transformar positivament la realitat i així superar les pors.


divendres, 3 de febrer de 2017

Implicar-se?


Fa uns dies em deies que creus que una de les qüestions claus de la vida és l'actitud d'implicar-se o restar passius davant de què passa i ens passa.
Segurament cadascú tenim un tarannà que entre altres coses ens fa que les coses ens toquin més o menys. Així, per exemple, hi ha persones que no els interessa massa el què passa "al món", i solament mostren interès pel que passa en el "seu món".
Aquestes persones, normalment no s'impliquen massa en tot allò que els queda lluny del què els interessa.
En aquest sentit, recordo persones que defensen no col·laborar econòmicament amb campanyes de solidaritat d'ONG'S tot dient que: "els diners no arriben perquè se'ls queden uns espavilats".
També conec altres persones que justifiquen el seu no fer res davant les penúries de persones en situació de necessitat i excloses, "perquè són els polítics i l'Administració qui ho ha d'arreglar". O "si estan així, és perquè ells s'ho han buscat"
Diríem que tenen com una mena de cuirassa tot impedint-los que la realitat els toqui i els afecti.

És cert, al meu entendre, que implicar-se davant de què passa a les persones que viuen situacions de vulnerabilitat, malaltia, pobresa, exclusió, persecució..., té un risc i cal fer-ho prudentment i amb respecte per elles i per nosaltres mateixos.
Implicar-se, toca, canvia i transforma la pròpia vida. Fa bellugar la manera de pensar i sentir; remou les pròpies conviccions i prejudicis.

Em deies que t'havia ajudat molt a implicar-te per millorar i col·laborar a transformar les coses que no van bé, el fet de conèixer homes i dones que havent arribat a velles tota la vida s'havien implicat per millorar les coses. I que sobretot, el què més et motiva és el fet que se'ls veu felices, realitzades, esperançades i lúcides.
A aquesta gent quan algun cop els preguntes on raó la font de la seva joia i d'on treuen les forces per continuar compromeses, sovint et responen que  experimenten que "allò que no es dóna es perd".


A mi, també com a tu, m'ajuden molt les persones que viuen implicades i compromeses!

diumenge, 22 de gener de 2017

Enfront de la incertesa pel futur, viure atents en el concret !


L'altre dia vàrem parlar amb tu de com experimentem un cert grau de preocupació davant un futur que, en força aspectes, es presenta incert. Políticament, socialment, econòmicament, ecològicament... no sabem què ens oferirà l'esdevenidor.
Cadascú responem com podem davant les situacions que no podem controlar, i en són tantes! Des del més macro al més micro i proper a la nostra vida de cada dia.
 
Potser una part del nostre patiment ens ve per la nostra necessitat, més gran o més petita, de seguretat i de voler controlar les coses i situacions que vivim. Per poc que ens observem podrem descobrir com reaccionem quan algunes coses no ens surten tal com havíem previst.

Al meu entendre, cada persona hem de fer el nostre propi camí, per aprendre a no voler controlar el que no podem controlar. I això, certament no és fàcil!

Però llavors, què podem fer?
Caure en una mena de por i incertesa que ens pertorbin i ens arribin fins i tot a fer emmalaltir?
Cercar solucions "màgiques" que ens protegeixin de qualsevol mal?
Confiar en "salvadors" que ens prometen solucions simples i ràpides?

Al meu entendre, ens podrà anar bé mirar d'acceptar que el grau de control que tenim de les coses que passen, és molt petit.
Així doncs, cura de realisme i humilitat!

També, ens podrà ajudar, viure el concret de l'aquí i ara que se'ns ofereix cada dia i cada moment, i viure'l amb sentit.
Quan treballem, quan ens desplacem, quan agafem la grip, quan ens surt un imprevist, quan tenim un disgust... tot, ho podem viure sense sentit o amb sentit.
Quan anem descobrint un sentit a les coses que passen i que ens passen, podem acceptar positivament els nostres límits.
D'aquesta manera podem anar esdevenint "savis" que es diuen:

Certament no sé què passarà en el món; sens dubte hi ha moltes coses en la meva vida que no puc controlar i no depenen de mi; però miraré de viure atent, de manera positiva i concreta al que sí que depèn de mi (i en són tantes coses!)