Segurament
cadascú tenim un tarannà que entre altres coses ens fa que les coses ens toquin
més o menys. Així, per exemple, hi ha persones que no els interessa massa el
què passa "al món", i solament mostren interès pel que passa en el
"seu món".
Aquestes
persones, normalment no s'impliquen massa en tot allò que els queda lluny del
què els interessa.
En
aquest sentit, recordo persones que defensen no col·laborar econòmicament amb
campanyes de solidaritat d'ONG'S tot dient que: "els diners no arriben
perquè se'ls queden uns espavilats".
També
conec altres persones que justifiquen el seu no fer res davant les penúries de
persones en situació de necessitat i excloses, "perquè són els polítics i
l'Administració qui ho ha d'arreglar". O "si estan així, és perquè
ells s'ho han buscat"
Diríem
que tenen com una mena de cuirassa tot impedint-los que la realitat els toqui i
els afecti.
És
cert, al meu entendre, que implicar-se davant de què passa a les persones que
viuen situacions de vulnerabilitat, malaltia, pobresa, exclusió, persecució...,
té un risc i cal fer-ho prudentment i amb respecte per elles i per nosaltres
mateixos.
Implicar-se,
toca, canvia i transforma la pròpia vida. Fa bellugar la manera de pensar i
sentir; remou les pròpies conviccions i prejudicis.
Em
deies que t'havia ajudat molt a implicar-te per millorar i col·laborar a
transformar les coses que no van bé, el fet de conèixer homes i dones que
havent arribat a velles tota la vida s'havien implicat per millorar les coses.
I que sobretot, el què més et motiva és el fet que se'ls veu felices,
realitzades, esperançades i lúcides.
A
aquesta gent quan algun cop els preguntes on raó la font de la seva joia i d'on
treuen les forces per continuar compromeses, sovint et responen que experimenten que "allò que no es dóna es
perd".
A
mi, també com a tu, m'ajuden molt les persones que viuen implicades i
compromeses!
